damunt de mí; la fatal ciencia del meu pare m'havia separat del reste del mon. Fins al moment que'l cel t'ha enviat, Giovanni meu, la teva Beatriu havia viscut ben isolada del mon.
— La troven molt espantosa aquesta sort? demaná el jove, mirantla fit a fit.
— No es sino d'algun temps an aquesta banda que n'he comprés tot l'horror, respongué ella dolçament, car mon cor estava sumit en una mena de sopor que se'm figurava una gran pau.
El furor de Giovanni reprimit durant tant de temps, esclatá com un llamp del sí del cel tempestuós:
— Criatura maleida, exclamá fora de sí; era necessari, perque la solitut t'amargava l'existencia, separarme a mí a la vegada de la societat dels meus semblants pera arrossegarme ab horrible ambient en que tu vivies?
— Oh, Giovanni! sospirá Beatriu girant vers ell sos grans ulls meravellats, car no comprenia res de
