— Giovanni, replicá Beatriu serenament, car el seu dolor ofegava tot sentiment de rancunia. Per qué has de voler identificarte ab mi ab aquestes terribles paraules que acabes de pronunciar? Jo soc, es ben cert, l'horrible criatura que tu dius, peró tu... per qué no m'abandones al meu trist destí allunyante per sempre més d'aquest jardí y arrencant del teu cor fins la memoria de la pobre Beatriu?
— Tu fingeixes ignorar lo que sabs, respongué el jove. Vols veure els dons horribles que m'ha fet la pura filla de Rappaccini.
Un aixam de libelules valatejava per l'aire, girant entorn de les flors del jardí fatal. S'arremolinaven al voltant del seu cap, atretes sens dubte per un perfum semblant al de les plantes que cobrien tot el jardí. Giovanni exhalá el seu halé damunt d'elles, y senyalá ab amarga expressió a Beatriu una pluja de petits insectes que queien en terra inanimats.
— Massa que ho veig, mormorá
