Pàgina:Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats (1885).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


aquesta pomposa solemnitat de la escola clássica. A Fransa, en los darrers anys del sigle passat, en Beaumarchais deya en lo prólech de son Barber de Sevilla burlantse de sos detractors ab tota l'asperitat de son temperament revolucionari:

 «¡Presentar homens de la classe mitja agoviats per la desgracia! ¡Voleu callar! Aquesta gent no deu sortir á las taulas sinó pera fer riure. Los ciutadans ridículs y'ls reys desgraciats, véus aquí tot lo teatre existent y possible. Ja ho tinch entés, no'n parlem més; no vull barallarme ab ningú».
 Cuytem á dir qu'aquest ressabi del neo-classicisme es un fet excepcional que res prova contra la nova tendencia que havia donat als esperits l'enlayrat criteri de la civilisació cristiana.
 Lo que dona á las obras históricas lo color simpátich y comunicatiu que avuy tant s'estima, es lo sentiment de Justicia y'l foch de la Caritat. Tot home es nostre prohisme, tot poble es fill de Deu.
 Partint d'aquestos principis, no podem veurer ab indiferencia la desaparició d'una nacionalitat, perque creyem que'ls pobles tenen, com los individuos, lo dret de viurer, la necessitat de creurer, la facultat de progressar y'l deber de contribuhir ab sa activitat al benestar y armonía de la familia humana.
 Per totas aquestas rahons, ja no'ns acontentem avuy ab saber en quina batalla va guanyar ó perdrer un rey sa corona, ni ab llegir las aventuras d'un gran personatge. Volem que'ns explique també l'historiador las lleys, costums y vicissituts dels pobles; com lluytan los guerrers, com resan los creyents, com pensan los filosops, com somian los poetas, com cantan los jutglars, com tocan los ministrers; quinas son sas diversions, quinas