Pàgina:Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats (1885).djvu/24

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de cenyir sa corona y d'empunyar sa espasa. Y ab bona fe que si la tal corona era feixuga y no hi mancavan las espinas, sa espasa fou, com diuhen los poetas, llamp de la guerra, que deixá molt prompte espahordits als qui's pensavan destruir en son profit la gran obra de Jaume'l Conqueridor.
 Breu va ser aquest regnat, puig acabá en novembre de 1285; mes en tant curt espay de temps passaren tantas y tant grans cosas que, mes que un capítol de historia, sembla en veritat un cant de poema.
 Y es que si'ls anals d'aquella época tenen la grandesa d'una epopeya, la figura de Pere'l Gran es tant imponent y caballeresca, que recorda als semideus de la Faula antiga.
 Eran molts los qui esperavan ab criminós afany la mort del rey en Jaume. Hi havia ambiciosos magnats als qui devia semblar molt feixuch lo jou dels Usatges antichs y'l dels que dictá aquell gran príncep pera assegurar la independencia de la Potestat y que no veyan ab bons ulls los furs y prerogativas que anavan adquirint los municipis. L'ideal d'aquells barons era que imperés á Catalunya una oligarquía feudal, com succehía y seguí succehint per espay de sigles en altres regnes d'Europa. En Pere'l Gran los desenganyá ben aviat de semblant ilusió, y l'ajuda que llavors li doná'l bras popular ben clarament demostra que comprenía quins eran los amichs que li volian be. Las potencias estrangeras s'afiguravan que'l gloriós regnat de'n Jaume I no havia sigut sino un brillant esclat produhit per l'heroisme y saviesa del ilustre monarca; mes son fill s'encarregá de probarlos que la Corona d'Aragó tenia virtut moral y forsas materials pera pendre un lloch de primera fila entre las potencias cristianas.