més la primera denominació, i fins alguns ignoren el segon calificatiu.
De jungu n'hi ha de dugues menes: de fort i de fluix. El primer es l'encunyat, i, per lo tant, es de materia més dura, com el llautó i l'aram, i fins la mateixa plata. Els més practics procuren fer-la com més bona millor, perquè els-e siga més ductil a l'encunyació, i també per evitar el platejar-la per assimilar el to. En aquest cas el suposat negoci pren un altre aspecte. No es el public qui ha de rebre les conseqüencies, no són els quinzenaris, ni'ls manifestats com a gent de mal viure, encara que'ls uns i els altres sofreixen la mateixa depressió moral.
Veus-aquí un engany que té un doble aspecte: se tracta de quedar enganyat el que vol enganyar. Té'l caracter d'un timo qualsevulga.
El que siga practic en materia d'encunyació prou sab que no surt a compte la falsificació ni fent la moneda bona, a l'extrem de quedar confosa amb la llegitima, perquè, com més bona, més facili-
