fer-li algunes reflexions amb la discreció que, com es natural, requereix tractar a l'aire lliure amb aquesta mena de gent, perquè no es igual estudiar un aucell dintre la gabia que en mig del bosc: convé no esquivar-lo, per treure-n el profit que un hom se proposa.
—Deixa aquests barris: això es una miseria, es un sofrir constant. Tu, jove com ets,—vaig dir-li,—podries fer una altra cosa que facilment t'allunyés d'aquí.
—Sí, té molta raó,—va contestar tot commogut,—no's cregui que no ho pensi.
No podria dir la satisfacció que vaig experimentar a l'escoltar que ell mateix sentia certa repugnancia d'aquella mena de vida.
—Sí: vui anar-me'n d'aquí: tot es una miseria: pallices, quinzenes, no més sofriments. Al menos, si me'n vaig a fòra, sé que, fent un fet bo, guanyo cent vegades més.
No sé si amb la cara que vaig fer va descobrir-se'm el desengany i al mateix temps la compassió de que tingués un
