Pàgina:Cuentos del avi (1867).djvu/10

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


una panereta de flors, que la meva pobre mare havia brodat á costura.

En quant á sorolls, recordo com si 'ls sentís los que feya en lo braser, espurnant un bocí de terregada rebech, en lo moment que 'l foch hi prenia, pera ferli formar part del caliu que 'ns mantenia á tots calentons com un turró.

Ni hi mancava lo ruum de la marruixa que dormia aprop del braser, socarrimantse mes de quatre vegadas una pell que hauria envejat la millor senyora, si l' hagués vista quant era moda portar manguitos.

Plovia y anavan las canals.

D' en tant en tant, lo verdum, en un recó de sala, se remenava dins de la gavia, y si molta era la quietut, fins se sentian caurer damunt de las fustas las pallofetas de la llavor de nap y panís que 'l pobre animaló despreciava.

Ara vosaltres me diréu que alguna vetlla no devia plourer, que alguna vetlla l' aucell devia dormir, que.....

Tot lo que volgueu; però jo no me 'n puch convèncer, ni puch afigurarme una vetlla d' aquellas faltanthi un sol detall de tots los que vos he esplicat fins ara.

Ell la única variació que consento, es en que la canso que cantava lluny la meva mare, en lloch de la de sant Ramon, sigues la que diu: