Y'l barquer li diu
Que ja es embargada.
— No hi poden entrar
Capellans ni frares,
Ni escolanets
De la cota llarga.
. . . . . . .
¡Quina dolsura sento dins del meu cor cada volta que recordo aquelles vetlladas!
No he pogut apartar may de la meva memoria, ni 'ls sorolls, ni cap dels objectes que las caracterisavan, y fins me succeheix que, de alguna de las nits que hi fallava qualsevol dels detalls poétichs que mes gráficament me las representa, no solament no me 'n recordo, sinó que fins me sembla que no hagin existit may.
Com á objectes, no poden fallarhi, á mes dels que he dit, duas calaixeras d' aquellas botarudas del devant y costats, fins al estrem de semblar dos gerros. Damunt de l' una hi havia dos florayres de marisch, y entre 'ls dos, arrimat á la paret com fent de mirall, una safata que havia servit per los bateigs de tots nosaltres. Damunt de l' altra hi havia una escaparata plena d' aucells dissecats, y dos candeleros de crestall que eran los que la mare feya servir pera portar los ciris al monument.
Sa y enllá espargits per la paret hi havia mòlts quadros.
Un d' ells, bastant gran, era un grabat inglés antich representant una Mare de Deu que tenia 'l Jesuset en sos brassos, y un altre, mes xich,
