Pàgina:Cuentos del avi (1867).djvu/12

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


feya mala cara, y la mare havia encés dos trossos dels ciris del monument, perquè deya que guardavan de llamps, devant de la Mare de Deu del grabat inglés.

La marruixa saltava y corria com un condemnat, senyalant la tempestat próxima.

L' avi s' anava abaixant de veu tot contant lo cuento.

L' avia resava sense destorbar.

Lo pare llegia sense dir res.

La mare cantava mes baixa y mes trista la cansó pera fer dormir al nin, y acabava tot per pendrer un color tant fantástich, que aquella nit, un cop sentits los cuentos, ja no 'ns voliam adormir sense llum si la mare no 'ns feya companyia.

¡Ah! quant ditxós me fa 'l recordar aquella llar moderna, aquella parodia si així 's pot dir de la clássica llar dels antichs avis que presidida per un avi modern, demanant perdó per la frase, imitava á sa antecessora fins en la pau y tranquilitat que era 'l goig de tota la nostra familia.

¡Jo no puch recordarho sens que mon cor fassi guaytar un sonrís per mos llabis. Sonrís que sens dupte tardaria á desaparèixer d' ells, si no l' ofegués la llágrima que brollant de mos ulls plora la mort de tots aquells que jo tant estimava!

En instants com aquest, la meva ánima sens dupte truca á la porta dels recorts, y, no de lo mes culminant, ja que aixó es molt natural, sinó de lo