En tot lo rigor de la paraula lo Curial no es una novela cavalleresca ni com apar indicar lo titol, una narració amorosa sentimental per l' estil de les bizantines posades de moda pel Renaixement. Es un llibre de caracter compost en lo que sembla que lo autor volgué assatjar totes les formes, si be predominant la fesomía de la novela íntima y psicológica de que foren primers models la Vita Nuova del Dant y la Fiammetta de Boccacci. En lo Curial se troba tot; la novela de aventuras, la cavalleresca, la sentimental y fins la moresca en alguns episodis que precehexen les histories amorosas de moros y catius que tant sovintejen després en la literatura castellana. No s' hi veu donchs la trassa y unitat d' aquelles belles obres: los italians tingueren sempre un sentiment mes exquisit del art que nosaltres. En lo Curial, los episodis cavallereschs y los combats á ultransa, que omplen sobre tot lo segon llibre, se succehexen d' una manera monótona, enllassats per una historia amorosa de senzilla trama y de poética tendresa, inspirada directament, á lo que crech, més que en una tradició provençal, en la narració del antich aplech toscá, Il Novellino, qual argument se basa á son torn en la cançó del trobador Ricart de Barbassieu [1].
He dit abans que lo autor del Curial sentí poderosament la influencia italiana. Les noveles de Petrarca y de Boccacci havien fet aquí llur aparició á derrers del segle XIV y principis del XV, com ho mostren la traducció de la Griselda per en Bernat Metge, les anónimes del Decamerone y la Fiammeta, ademés de la anomenada Deiphila y Ecatonphila, toscana també, d' autor que desconech. Dintre de la atmósfera italiana en que visqué nostra literatura, la més italiana de totes les llatines, se engendrá la present obra, y pera probarho n' hi ha prou ab passar los ulls en les notes que he posat al text,
