e lescut als scuders seus, pres comyat del varuessor, lo qual caualca en un palafre e isque ab ell un poch e li dix:—Senyor caualler, yo nous he seruit ne honrat segons deguera hauer fet e segons vostra valor mereix, empero suplich vos que vullats prestar paciencia, e que si a algun caualler vos es licit dir votre nom lo vullats dir a mi e hauer per recomanats dos fills meus, jouens cauallers qui son partits daci per anar al torneig vuy ha vint e cinch jorns e caualquen com a cauallers errants. Curial, qui hoy parlar lo caualler, aturas en lo cami e respos:—Bell hoste, si yo a caualler algun pogues dir lo meu nom, yol diria a uos volenterosament, e aço per lo be e per la honor qui en vos es; empero a mi no es atorgada licencia de dirlo en alguna manera, e axius prech queus en vullats flixar. De vostres fills, siats cert que si en la mia aiuda profitar los pogues, conexent los nols fallire. Vulla Deu que en cosa alguna que en plaer e honor vos pusca venir, vos meresca yo ço que hauets fet per mi en vostra casa, car per ma fe yom tench per molt obligat a uos. Respos lo vell:—E donchs senyor caualler, ¿nom direts vostre nom?—No, certes, dix Curial al present.—Per cert, dix lo vell, nom par que siats vos dels cauallers qui per anar a una romeria o per mudarse de un loch en altre, lexen en les portes dels hostals hon hauran posat, taules scrites e papers pintats de lurs armes ab los seus noms, ab elms pintats, e per ventura nulls temps los dugueren al cap, ne saprofitaren de arma que ells tenguessen sino dun ganiuet en la taula al menjar. ¿E vos qui
