rasters, á la qual se deu afexir la del Renaxement que ho omplena tot, y que merexería per si sola un especial estudi—donant un cayent pedantesch y candorós ensemps á tota la novela, y molt particularment al llibre III, lo mes retórich de tots—lo que en ella crida mes la atenció y la distingeix de totes les obres consemblants de la época, es son caracter realista y humá, y encara més, son sagell histórich y nacional, en lo que es producció única. Fins en lo génre mes convencional é idealista que engendrá á ses acaballes la Edad Mitjana, y que nodrí lo Renaixement, clasich en tot, escepte en los llibres de cavalleries, los catalans no saberem allunyarnos del camp de la realitat [1]. En nostre Curial lo cayent naturalista se veu molt mes manifest que en lo Tirant, al menys en quant al argument. Lo del Tirant se resent encara de la influencia maravellosa del cicle bretó, la qual s' obra pas en lo llibre II ab la historia del Rey Artús, que ja havía inspirat la faula del mallorquí Guillem de Torroella. També se mostra lo element fantástich en lo tomo IV, ahont se refereix la historia mágica del Dragó de Cos, tradició antiga en les illes y costes del Mediterrani. Res de semblant se veu may en lo Curial. Es veritat que en los seus fets, com en los d' Eneas, s' hi barrejen á voltes los deus olimpichs, mes sols d' una faysó retórica, per fer ostentació del Renaxement, com una proba de admiració per Virgili. Quan s' aparta de lo natural, en lo sommi de Curial en Grecia, abans de decidir la famosa qüestió entre los falsaris Ditis y Dares y lo sublim Homer, lo
- ↑ Aquesta observació s'ha fet ja en lo Tirant lo Blanch, y com tothom sap es una de les qualitats que mes preu li donaren als ulls de Cervantes. Lo Tirant no es un texit de aventures monstruoses que ofeguen la acció y lo interés. Lo heroe, encara que idealisat, obra conforme á las lleys de la vida humana, casi may baix la influencia de fades y encisaments. Arriba per son valor sols, exagerat sens dupte, á la dignitat de Cessar del imperi bisantí ni més ni menys que Roger de Flor.
