Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/165

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
145
Llibre segon.

caualcat cuytadament ana enuers ell, qui ja treballaua per lleuarse, e pres lo per lelm e donali tan gran torn que altra vegada lo abate a la terra e arrancant li lelm del cap, lo pres dels cabells, e li dix:—Vilan caualler, les donzelles prenets vos per les treces? que resta pus afer a breus (5) sens pietat? Certes yo no crech que tan descortes caualler hagues en lo mon com vos seriets si la força del cors vos ho consentis, e nom se quim te que nous tolch la vida per la gran descortesia que hauets feta. Lo caualler estech tan esbayt que no sabia ques digues, empero totora dix:—Caualler, yo no he res fet que caualler errant no deia fer, car pendre una donzella que vage en conduyt de cauallers errants, usança es de cauallers, e si yo la pris de les treces fonch colpa sua, que nom volia seguir, e axi nom donets colpa de ço que yom cuyt esser quiti. Ladonchs Curial lo lexa e fonch tan fumos que en poch estech que no li talla la ma ab que les treces hauia preses, e torna a caualcar, e semblantment munta Larta en lo palafren e fan lur via sens que no curaren pus del caualler, e Curial caualcaua tan malenconios, que no parlaua ne deya cosa alguna, ne los altres tan poch lo gosauan metre en noues.

13.

E

mentre axi caualcassen, laltre caualler se feu ab Larta e li dix:—Donzella, yous prech que yo tropia en vos tanta cortesia quem digats qui es aquest caualler queus condueix, car per ma fe yo no crech que donzella sia huy acompanyada de millor caualler