tantost aci per pendrela, segons la usança dels cauallers errants.
16.
URIAL oydes aquestes noues, ans que respongues, mira a Festa en la cara e comença a riure. Festa tota plena de malenconia dixli:—¿E de que riets? Anem, tengam nostre cami e entremnosen en alguna vila, car nos pot fer que non trobem alguna, e alli som yo certa que nom pendran per força, car no prenen sino aquelles que son atrobades en cami. Curial no respos a Festa, mas dix al haraut:—Digues amich, es prop lo caualler? Lo haraut respos:—Yo nom se com haura caminat, empero pens que sera luny mija legua poch mes o menys. Dix Festa:—Anem tota via lo pus fort que puscam, car a mon seny groseria seria sperarlo e fos vengut ab temps, e si vos me volets creure no starets pus aci, e si aço no volets, metets a mi en loch segur, car yo nous vull pus seguir e vos porets anar alla on voldrets. Curial li dix:—Amiga, yo nous pusch mills assegurar que tenir vos prop mi e metre mon cors en auentura per defendreus, e axi no curets, venga en nom de Deu lo caualler, car per ventura no haura cura de vos.—Senyor, dix ella, yous clam merce quem tragats daci e metets me en qualque loch segur.—Plau me, dix Curial, tornem al monastir e alla us lexare, puys que tant ho volets, mesquina.—Dix ella:—¿E si per aqueix cami ve lo caualler? Curial comença a riure. Lo haraut se feu auant e dix:
