ses les vessen, sen marauellaren molt. Atressi los aragoneses feren venir les sues tendes, no les que portauen continuament per cami, mes altres molt riques et tot lur abillament, e aparellaren se lo mills que pogueren. E com fossen ja apunt, Tura entra per lostal, e sens que Curial no sen pogue amagar, ellal viu e feuli molt gran reuerencia, e Curial, puys viu que als noy podia fer, se feu ab ella e la pres del bras e li feu molt gran festa. Lo haraut sen ana a Festa e li dix:—Vets alli una donzella de Laquesis. Per que Festa tantost trames a dir a Curial que no digues que ella era en son conduyt, sino dels aragoneses, e prega semblantment a ells que ho otorgasen. Los aragoneses digueren:—¿E per que ho fets axi? Respos Festa:—Per ço que aquesta donzella nos guart en res de mi. Digueren ells que eren molt contents. E tantost Curial mena Tura a la cambra e Festa li feu molt gran acolliment, e Tura li demana don era; Festa respos que Darago; e que com hauia nom, dix que Festa.—Per ma fe, dix Tura, vos hauets bon nom, e sens vos poch valen los fets del mon. Era aquesta Tura bella molt e ben parlant, e tan alegra, que aço era gran marauella. Perque Curial li dix:—Tura, yous prech que nom nomenets, car yo no vull que aquests cauallers sapien lo meu nom. Tura dix:—¿Es lur la donzella? Curial respos que hoch.—Per ma fe, dix Tura, ella es molt bella, mas dauant Laquesis no sera res. Curial noy respos. Ladonchs Tura dona a Curial una letra de Laquesis e
