per queus prech que si aci son los me vullats mostrar per ço que yols pusca honrar e festeiar axi com a aquells qui ho han ben merescut. Festa ana per tot e tornant al Rey li dix com ells no eren en aquell loch ne algun altre de aquella companya, de que lo Rey hach molt gran desplaer empero si speraua que venguessen, e axi lo dia crexia e lo dinar trigaua. Lo Comte de Foix se acosta al Rey e li dix que speraua, que nos dinaua. Lo Rey respos que speraua los cauallers dels scuts negres. Lo Comte dix:—Senyor, nols sperets car anats sen son, de que lo Rey hach molt gran desplaer, en mostra molt gran sentiment, es tengue per groseria en no hauer hi mills proueyt. E axi tot hom segue, mas en aquella taula lo Rey no consenti que segues degu, ans estech axi vuyda, e lo Rey estech aquell dinar tan pensiu que no menja ne hach plaer. E com foren dinats lo Rey dix a Festa:—Yo no se qual de vos e de mi hage perdut mes, car vostres cauallers sen son anats e han vos aci lexada. Empero mentre yo tengue dells tal penyora com sots vos, nols tem perdre. Lo Comte de Foix dix:—Ladonchs, Senyor, ells han lexades les sues tendes sens guarda alguna; e axi manats que sien guardades. Ladonchs lo Rey dix que ell sen volia anar a aquelles tendes mentre ells noy fossen, almenys si se li poria pegar alguna poca de la bondat quels altres hauien, de que lo Comte ris molt. Perque passada la sesta lo Rey sen ana a sopar a aquelles tendes, e viu les dues de Curial molt riques e assignales a la Reyna,
