Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/329

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
309
Llibre segon.

testimonis, qui li feren tant de be que li donaren en sort la pus bella e pus rica dona del mon per enamorada. La qual menyspreada e auorrida una e moltes vegades, es encorregut en pena de ingrat, cercant ab los bens de aquesta, amor daltra dona, e per ço es raho que no hauent la una e perdent laltra vage per lo mon pobre, exiliat e sens honor; e yo si a vosaltres plau, axi ho pronuncie. E com tots concordassen en aquesta sentencia, manaren als Infortunis quel seguissen e nos pertissen dell fins que la Fortuna, aprechs de la qual aço venia, manant los cessar, fos contenta. E tornant a fer les tempestats primeres, cascu en son regne torna.

127.

L

OS Infortunis tornaren resposta a la Fortuna, dient com eren contents de seguir tot ço que a ella plauria ordonar de Curial; als quals Fortuna replica que ja los hauia uberta la sua intencio, e axils pregaua que no perdessen temps, mas que tantost metessen los prechs en obra. E mana a la Enueia que sen anas als ancians els tengues a prop, e als Infortunis que sen anassen a Curial e dell nos partissen. Per que la Enueia per una part, e los Infortunis per altra, feren lur cami alla on eren enuiats.

128.

M

ANATS los ancians per la Guelfa, a la sua cambra anaren, e no talayant se la enamorada dona de la embosca que li tenien, parlant primerament de altres coses, axi de luny com pogue arriba al port