de Curial, e calant les veles los dix:—Si Deus maiut yo he haut gran plaer de la honor queus es stada feta en Paris, e yo ho tench en tant a Curial com si a la mia persona la hagues feta.—Respongueren ells en fauor de Curial com aquell valeros caualler se esforçaua tant en honrar e fauorir tots aquells qui de Montferrat eren, que aço era una marauella gran, e de un be en altre e de una honor en altra saltant, digueren de Curial tantes e tan notables coses, que la Guelfa era la pus contenta del mon. E com ells molt haguessen dit e no cessassen ne podien cessar, tantes coses hauien vistes e eren passades dauant ells, que encara que tots temps parlassen los oblidaria alguna cosa digna de memoria; e com la Guelfa les interrogaua e ells, ara lo un, ara laltre, responien e contauen tan marauelloses coses, que la Guelfa altra parays no podie desijar. Empero entre les altres interrogacions quels feu, los dix:—Aram digats, hauets vista Laquesis.—¿Com, senyora, digueren ells, si la hauem vista? Senyora, siats certa que per força la hauiem a veure, car Curial nulls temps ix de la sua casa mort ni viu, e tots quants negocis ha en lo mon lexa per ella.—¿Es bella? dix la Guelfa.—Certes, respongueren ells, si es molt.—Marauellme, dix la Guelfa, com no torna en Alamanya.—Respongueren ells:—Senyora, no pot, tant es encesa en lamor de Curial.—E Curial? dix la Guelfa.—Ben se, tan be li vol be; certa siats, senyora, que no veu ni ou mes auant della. E per ma fe no es marauella
