Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/33

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
13
Llibre primer.

deliberar se leua dempeus, e faent passar deuant si tots los altres, ella e Curial qui del braç la tenia romangueren detras, e veent oportunitat, en la seguent forma li parla:—A catiua yo e com es mal esmerçada la mia amor en tu! Yo mesquina tant temps ha te amat et he donat ço que de Melchior has reebut, e dins la mia pensa te fet senyor de mi e de mos bens, e tu pus cruel que Erodes, axi com ingrat, menysprees los dons que amor pus piadosa de tu que tu mateix, ta ofert. ¡A carn de mesell e nunca sentiras los mots punyents que yo tantes vegades dauant tu he trets de la mia boca! ¡A vergonya, vine, vine a mi e fuig daquest insensat que par que nunca hage comunicades persones.—E dites aquestes paraules anuides les lagremes retengue. E ja eren junts a la cambra del Marques lo qual la reebe molt alegrement e meterense a la taula e començaren a menjar. Mas la dona pensant en ço que hauia dit e pensant encara com seria estada entesa, anuides menjaua, ans dehia que llauors se era lleuada del lit e quel apetit de menjar no li era encara vengut. Daltre part comença Curial a pensar molt en les paraules que hauia oydes, e hauent sabut que la Guelfa li hauia donat e li donaua ço que mester hauia, estech fort pensiu. E desijos de respondre li semblaua aquell dinar durar un any. E no obstant estigues molt apartat, encara miraua la senyora, quant los qui seruien ala taula e los altres qui dauant stauen se apartauan algun poch, e malahia tots aquells qui entre ell e ella