Vés al contingut

Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/424

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
404
Curial y Guelfa.

torbament, sens respondre, mana a Melchior que sen anas, e axi ho feu. Empero tantost tancades les portes de la cambra, solament ab la Abadessa en un retret se tanca, e axi com entra a grans crits crida e dix:—Curial meu, ¿on est? ¿On vas, Curial? Apareix me, vine a mi, vege yo la tua cara, speram que yot seguire. Tu est vengut a la mort per mi; yo he partida la companyia de la anima e dels cors; yo he donades les tues carns a cans e a leons, e los teus ossos estan sens sepultura. O honor de tots los callallers del mon, ¿on ne vas? Mostram lo cami. Digues me, ¿per on te seguire? ¿On est, anima mia, vida mia? ¿En quals lochs habites e quals palaus son dignes de tu? O Guelfa brofega e cruel, ¿e com te tolguist la lum dels teus ulls? ¿E perque nols me arranque en manera que altre home no sie vist per mi? O Edipo, prech te quem prests los teus dits amaestrats e ardits. Ay de mi, ¿e com viure sens Guria!? O falsa e cruel, yo he mort aquell que los cauallers no podien matar; yo he vençut lo vencedor de tots, donant a exili lo pus virtuos e millor caualler del mon.—E dites aquestes paraules, comença a anar per la cambra recordant les virtuts de Curial. Empero los seus ulls nos exugauen; romp los vels al cap e los cabells no foren quitis, met entrells les ungles blanques e tallants, e entre los dits neuats trahia aquells cabells que paria que fossen fils dor batut, e tant ana e tant parla e plora, que sobrada de dolor e de lagremes, en un llit de repos cansada