caygue. La Abadessa, mesquina e catiua, mes se a genolls dauant ella e ab les millors paraules que podia se esforçaua consolar la, mas vanament se treballaua, car lanima daquella senyora era tan aflicta, que no podia reebre consolacio alguna; e com algun poch hagues callat, tornaua de nou a plorar, en manera que les sues lagremes no hauien fi. Loaua Curial de totes aquelles virtuts que caualler noble e virtuos podia esser loat, e no acabaua afermant que si caualleria fos persona, que lo jorn que Curial mori la deuen soterrar viua ab ell, com ell fos aquell qui la sostenia en gran preu. E axi tench lonchs dies de plor. Empero com la longuesa del temps fa fugir les lagremes, mana a Melchior que trametes homens discrets e sauis al loch on la galera de Curial era stada perduda e sabessen si era escapat algu, e sino que los ossos daquell, si podia esser possible que fossen coneguts, li fossen aportats, a fi que poguessen obtenir aquella sepultura que la sua valor hauia merescut. Perque tantost Melchior lo pus secretament que posque, enuia a Tripol homens sauis a fi que sauiament fessen ço quels ere manat; los quals en Tripol saberen com la galera se perde e la gent mori tota, exceptats dos, los quals foren venuts a un mercader estranger; empero pensauan que no degueren escapar, car eren quasi morts com los tragueren de la galera e nols pronusticauan a vida. E daço fonch pijor, que no pogueren saber lo nom del mercader quils hauia comprats, ne la terra don era.
