dallo li parlassen. Empero sos oncles, qui notables cauallers eren, la confortauen e la pregauen que prengues ço que lo Rey li enuiaua, ella empero noy feya cara, e com molt la estrenguessen, hach per força a traure de la boca les paraules seguents:
58.
ENYORS oncles, yo no he altre mal sino aquell quel Rey me dona, e si ell me lexaua yo seria tantost guarida, e si porfidiar voldra, no solament un colp, axi com parlantme mon pare daquest fet me doni, mas cent e mil si en menys colps morir no podia, me donaria e donare per no venir a poder del Rey. Ara sabets lo meu mal, e no he altra dan sino aquest queus he dit.—Torbaren se los oncles e la mare, e digueren li ques marauellauen de la sua oradura; que ella no era digna de tanta honor com lo Rey li volia fer, e no hauia Rey en lo mon que no hagues a bona sort quel Rey de Tuniz volgues sa filla per muller; e que lo Rey volent e demanant la filla dun son vassal, per rich que fos deuia trobar repulsa, ne ella deuia fer tan gran menyspreu del Rey; que guardas be ço que feya, que poria esser que no serie a temps de penedir, e per ventura poria aquesta sua follia esser causa de la destruccio de tot son linatge. La mare, oydes les paraules de Cammar, dix als altres ques lunyassen, e que ella volia parlar un poch ab sa filla, e per ventura poria esser que sabes la causa de tant gran auorriment. Perque desats los altres, a sa filla sacosta e dix:
