62.
AMMAR, estoia aquexa moneda per a tu e vulles te esforçar, car yo no vull exir de catiu, ans viure e morre catiu teu, e Deus nom leix tant viure que libertat pusca conseguir ne exir de ton poder. Ne vull tornar a la mia terra, car sapies que encara que alla tornas e men portas tot lo thesor del Rey hauria pijor vida que açi. Axi que en aquest ort me trobaras catiu teu mentre viure, e sino la mort nom traura de ton poder.
63.
LGUNA ans molt gran consolacio fonch a Cammar oyr les paraules de Johan, e si fos segura que lo Rey no la demanas, en aquell punt se fora leuada del lit, pensant que per ella aquelles paraules Johan hagues dites. Mas molt anaua luny de la veritat, car Johan tenia en altra part tot lo seu pensament e passaua molt gran afany per la opinio que Cammar hauia presa. La qual Cammar li dix:—Johan, adobam aquesta ligadura que mes afloxada e he dubte quem caia lenguent e per ventura men poria seguir algun poch de dan. Johan sacosta e Cammar en un punt li hach mesos los braços pel coll e hach ficada la sua boca ab la de Johan, e com Johan lo pus suaument que pogue se fos della desaferrat, ella dix:—¡O jorn beneyt, o santa ora que yo aquest tan desijat plaer he aconseguit! ¡O Rey, malayta sia la tua vida, e com me fas perdre la mia!—E aquella groga e descolorida cara se ences e, tornada tota vermella, dix:—Johan, prech te quem vulles visitar, e pus que
