la mia anima, e lo cors en la tua terra hage sepultura.—E lexant se caure de la alta finestra en la baxa terra, dona del cap en la vora de les andes e trencats los ossos del cap en diuerses peces, exint lo ceruell per molts lochs, dins aquelles andes mori. Los oncles qui prop della stauan corregueren a la scala, empero com a ella foren venguts ja era morta. La mesquina de la mare que altre be sino aquella filla no tenia, comença sobre lo cors de sa filla a fer molt gran plant, e rompent los vels, los cabells e les robes, volia morir. Los oncles de Cammar tenien la, empero ells axi mateix plorauen molt cruament, axi que entre ells no hauia sino lagremes e plor, lo qual tots temps crexia. Alli se recordaua la mort de Faraig, alli veyen la mort de Cammar e en les propries vides no hauien sperança, car pensauan que sabent ho lo Rey tots eren morts, e per ço la sua dolor era molt maior. E alguns plorauen lo mal passat, altres lo present, altres lo venidor, axi que los seus spirits eren afligits tant, que en ells no hauia un moment despay ne de repos. Temien la furor del Rey e per conseguent la rigor de la sua acerba execucio, axi que si poguessen alla morir no pregarien Deu per lo allongament dels dies.
71.
ABENT lo Rey la mort de Cammar e totes les paraules que hauia dites, per les quals ell conegue certament com per aquell catiu la hauia perduda, torbat tot, ensense de furios foch. Tramet per la mare e per los oncles, los quals venguts e feta per
