les sues tendes, benauenturadament ates. E ja tots aleujats e lo camp proueyt de infinides viandes, tots aquells qui en la batalla esser deuien per les sues letres mana que venguessen; e entrels altres, Curial, gran Conestable del Emperador, duch e capita de moltes gents, qui ab ell aquella frontera hauian tenguda e marauellosament guardada, los quals, molt contents de la sua companyia, dell per cosa del mon nos partien. Lo Marques, qui de la vista de Curial per no esser encara per ell conegut ab studi se guardaua, mira be la gent qui venia ab Curial e com eren tots contents, e mira la festa que Lemperador li feu en estrem, e tots los Reys e Princeps, Duchs, senyors e grans Barons li feyen honor, torbas tot, e viu que ell no era res en esguart de Curial e menys seria si a ell se mostras, e no sabia elegir. Mas aquell gentil hom del Marques qui fonch trames a Curial a Angers, sens saber ho lo Marques, ana a Curial e dixli com lo Marques ere vengut desfreçat, empero que nos era donat a conexer sino al Emperador solament. Curial dix:—Digues, amich, ¿e vol que yol conega?—No ho se, respos lescuder, empero mes mostra de no que de si.—Ara, dix Curial, ves a ell e digues li com yo he sabut que ell es aci e que men vaig a ell tot dret. E mana a un gentil hom de sa companyia que anas ab aquell escuder, per ço que tornant li sabes mostrar lo loch on lo Marques era aleujat. Lo Marques, oyda lambaxada, dix al escuder:—¿E tu sabs on es?—Si se, respos lescuder. Perque lo Marques veent
