viu las banderes del Solda empenyent se ab cors yuarços ab aquella turma de gent, fer per mig e cridant un gran crit: Mossenyor Sant Jordi, ara es temps quens enuiets vostre socors, derroquen aquelles banderes, passen los desus, esquexen, rompen e desquaernen aquella multitut gloriosa dels Turchs. Virats caure cossos sens animes, peus e mans tallats volar a la terra, caps asclar, polmons e fetges peceiar, gemechs e crits, e lo brogit de les armes e del ferir ere tan gran que nos hoya lo cel ab la terra. Legit he en Tito Liuio la victoria que hach Anibal dels romans, e despuys la que Scipio hach dels africans, e semblantment la de Cathilina, e no res menys la de Julio e Pompeyo. Mas yo crech que si ell aquesta hagues sabuda, no haguera escrites aquelles per maiors. Aquests no combatien per tirania, sino solament per la fe de Jhesuchrist, la qual ardia en los cors dels chrestians. Aqui no anaue lo fet solament dels cossos, mas cossos e animes juntament; e cascu batallaua en defensio de la sua ley. Los altres chrestians qui cansats flacament combatien, sentint lo fresch socors, cobren cor e resumexen lurs forces e fonch los vijares que en tot aquell dia no haguessen res fet. Empenyen se auant, entren per aquelles rotures dels enemichs qui ja eren desordonats, maten los sens merce. Giren los Turchs les miseres espatles, e com la maior part dells fos sens armes, eren foradats e traspassats per les agudes e segants lançes e espases dels chrestians. Hauien ja perdudes les banderes
