(9) P. 398, l. 6:—«Homero ha escrit libre que entre los homens de sciencia man que sia tengut en gran stima; Ditis e Dares scriuiren la veritat e axi ho pronuncie. Aquesta sentencia del héroe de la novela, proba que ab tot y los elogis del autor envers Homero, que demostran que lo Renaxement s' obria ja pas, no se havien desarrelat encara en son esperit los prejudicis de simpatía de la Edat Mitja envers los Troyans, als quals considerava com los antipassats dels Franchs, dels Romans y fins dels matexos Bretons. No recordo haver trobat en tota la interessant peregrinació de la llegenda troyana en Espanya al través de la Edat Mitja, un episodi tan curiós y tan extens com aquest de la present novela, en lo que Curial es elegit jutje per Apollo y les Muses pera decernir la questió sobre la respectiva veracitat de les narracions de Homero,de Dares lo frigi y del cretench Ditys.
(10) P. 439, l. 12:—(Curial) axi com aquell qui era gran trobador feu una canço qui diu:
Atressi com laurifany.
La canço que aqui s' atribueix á Curial, al recordarse de les paraules de la Guelfa, de que si la Cort del Puig y los lleals amadors no la pregassen no 'l perdonaria jamés, no es altra que la del trobador provençal Ricart de Barbessieu, sobre l' argument de la qual se texí lo de la noveleta LXI de les cento novelle antiche, colecció anomenada comunment Il Novellino. A son torn tota la trama de la part amorosa y sentimental de Curial está casi be calcada sobre aquesta poética tradició provençal. Heus aquí com la descriu en Raynouard: «Dans la cour du Puy-Notre Dame, un gentil-homme de grand merite eut le malheur de deplaire á sa belle par une indiscretion excusable. Des chevaliers la prierent de pardonner á cet infortuné»; elle respondit: «Je ne lui pardonnerai qu'autant que cent barons, cent chevaliers, cent dames et cent demoiselles me crieront á la fois merci, sans savoir á qui leur priére s'adresse».—Il devait y avoir bientôt une fête qui attirait ordinairement un grand concours de personnes; le gentilhomme se flatta que sa dame s'y trouverait, et qu'il pourrait y venir assez de monde pour crier merci. Il composa une chanson et le matin de la fête il montá sur un lieu elevé, et la chanta devant une assemblée immense; c'est la piece: Atressi cum l' olifans.» (Choix des poesies originales des Troubadors, par M. Raynouard. T. V. p. III y IV de l' Advertissement y 433 del text).
En lo M. S. del Curial de la Bibl. Nac. de Madrit, no s'hi llegeix mes que 'l primer vers d' aquesta canço y en son lloch hi ha una llacuna d'un full y mitj, espay aproximat al qu'haguera necessitat la cançó, que sens dupte lo copista pensá transcriure mes tart. Tal volta ho dexá de fer per no entendre lo text provençal. Vet aquí ara la primera estrofa de la poesía de Barbassieu, qu'es cabalment també la que conté en germen lo pensament capital del Curial.
Atressi cum l'olifans
Que quan chai no 's pot levar
Tro que l'autre, ab lo cridar
De lor votz, lo levon sus.
Et eu segrai aquel us
