Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/82

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
62
Curial y Guelfa.

hauia en aquesta cambra un altar a una part ab un retaule de mossenyor Sant March molt finament acabat. E tantost que ell viu Sant March en figura de leo si recorda de la Guelfa, e subitament oblidats los ulls de Laquessis se tengue per culpable e ficant los genolls deuant laltar ab veu baxa dix:—A catiu de mi e on son yo? Quin vent es estat aquell quim ha transportat de una terra en altre? O desauenturat, o home de poch seny, e que he fet e qual penitencia sera bastant a purgar tan gran crim com es aquest que he comes? A cor desleal e que has pensat? A ulls falsos e traidors e perque yo nous arranque ara de la mia faç, per tal que altre volta nom furtets a aquella de qui son? E mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant se dela gran falta que ala Guelfa hauia feta en mirar Laquesis ab ulls desijosos, hauia desig de planyer se greument, mas dubtant quel sentissen los qui eren en la cambra no gosaua parlar, perque lleuant se del altar sen ana al llit, lo qual era molt ricament cubert dun cubertor tot blanch, de domas forrat de herminis brodat dulls e de llaços dor, segons era la roba de Laquesis. Daquest mateix domas eren les cortines en aquesta matexa forma brodats, perque Curial mirant aquest llit se comença a marauellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua abtesa, aiustant a aço que ell no creya que pus abta donzella ne pus bella hagues en lo mon. E mentre ell axi pensaua, oblidats los sospirs alargant los ulls viu una