res li donas ne li hagues misericordia, entant que li era vijares que peris de fam, e com strangolis e fos ya en punt de morir, a una porta viu una dona tan bella que Venus fora estada contenta de tanta bellesa com aquesta hauia. Era aquesta dona vestida tota de negre e en abit de viuda, e sens que lo fadri no li demanaua almoyna ne li gosaua parlar, tanta la veya de reuerencia digna, ellal crida e li dix:—Fadri ¿que cerques? Lo fadri respos:—Senyora, muyre de fam e de fret. E tantost la dona despullas la sua roba e vestilay, e fonch li vijares que be li venia. E mes se la ma al si, e arrancant se lo cor li dix:—Menja aqueix pa, e sies content, car bastant es a toldret la fam. E que lo fadri menjaua aquell cor e fonch li vijares que tan dolça vianda no hagues en lo mon. E axi menjant lo viu crexer e tornar molt bell home e gran de la persona; la donchs la dona dix:—Menja be, e fartat ab aquesta condicio, que si en algun temps me veges morir de fam, hages merce de mi. E per lo fadri li fonch axi promes. E fet aço, lo fadri qui ja ere home molt gran e bell sen ana, e ell e la dona romangueren. Apres daço se segui que li fonch vijares que ell vees aquesta dona en estat molt pobre, trista e molt afliccionada, ab los cabells tots descompostos e mal pentinats, e la cara molt trista e descolorida e quasi morint de fam, era tornada tan magra que entre los ossos e la pell no hauia carn alguna; e que demanaua a menjar a aquell qui ella hauia fartat, e el no lin volia donar, abans li giraua la esquena e de tot en
