Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/87

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
67
Llibre primer.

27.

L

ES honors en les quals Curial se veya, les quals de dia en dia crexian, axi com si ell hagues begut tot lo riu de Lethe, li feren oblidar no solament les coses de Monferrat, ans encara menysprearles. Perque no obstant que Melchior de Pando lo sollicitas de tornarsen, Curial no ho metia per obra, ans viuia tan content que no li era vijares que aquestes festes deguessen james defallir. Ja era lo Duch fora dela cambra e la missa aparellada, quant Curial isque e si li vengueren al encontre la Duquessa e Laquesis, la qual com viu a Curial totas cambia e perde la manera del anar que solia tenir. Axi que quasi fora exida de si, balbuceiant dix:—Curial, Deu vos don bon jorn. Curial, qui no era menys ences de la bellesa de Laquesis, abraçala e pren la del braç. La Duquessa dix:—Curial, ¿hauets ben dormit esta nit? Curial respos que si. E axi anaren ala missa. Lo Duch feu a Curial molta honor, e tots temps speraua que li demanas Laquesis per muller, puvs que ell lay hauia proferta. Empero Curial, no obstant les coses que veya no podia creure que lay donassen, e daltra part recordantse dela Guelfa no hauia ardiment de ferse auant. E per ço staua tebeu e no gosaua obrir la boca per parlarne. Poguera esser que si altre volta lo Duch lon hagues conuidat, ell si fora debatut; empero al Duch paria cosa desonesta parlar ne pus, e axi lo fet no se executaua. Axi que oynt la missa, com vengues al pendre dela pau, lo Duch la pres, e crida la sua filla, e besant la li dix: