díssim de sos atractius que li dolía perdre. Veninthi estranyas, veninthi noyas, potser de poch més ò menos, com tantas ne corren ab las unglas amagadas, se posava en perill de que li esgarriessen aquell marit exemplar. Ab greu de son cor, somnia alguns dias en arrancarlo d' aquella ocasio de pecar. Mes, com qu' estimava tant á son marit, volía trobarli en tot cas descansat ofici. Y 'l temps passava, y l' amor creixent feya que, com Bertoldo que no trobava arbre bo pera penjarse, no trobés l' Agneta colocació prou bona pera en Llorens.
Però las pors de l' Agneta eran ben bé falòrnias de dona gelosa; á en Llorens no li dava per aquí. Sa escorxa, dobla y dura, no deixava trasparentar lo gran foch que servava á dins pera l' Agneta, á qui estimava com ho feya tot ell, com un selvatje. Aquella era la primera y única dona en qui havía pensat fins ara, y no feya ayres de pensar en cap més.
Més sembla perillar baix un altre concepte. Al venir l' hivern, l' Agneta nota qu' allargava molt la estada al café, y esbrinat lo motiu, resulta que s' aficionava al joch de damas. Una petita observacié que li feu l' Agneta, lo va treure de fogó:
—No tingas por: no 'm jugaré un xavo teu. ¿En qué passaré 'l temps? ¿per ventura es tan gran mal disputarse un parell de rals ab un amich?—
L' Agneta calla, 'l deixá fer; sens dubte per tossudería se passá unas quantas tardes enteras jogant; pero ell mateix deixá aquell petit vici sens esfors, quan ella li regala 'l primer fill. En Llorens, aquell
