vistos; altras tantas sotregadas del cor. Cada cop que la posta s' abalansa á la serralada vehina, ell, enamorat fidel, ix á la finestra ò corre adalerat al camp á contemplarla. Tots ho hem fet ab la nostra estimada: ¿per que estranyarho d' ell?
A voltas tè manías, frisansas d' enamorat, dèrias tan estrambòticas, com la de creure qu' ha d'anarla á veure á la montanya. Quan agafa aquesta dèria, no hi há qui 'l detinga: lo sarró al coll, ab táulas, paleta, pinzells y colors, un revòlver á la faixa y algun quarto á la bossa, ix de ciutat. ¿Ahont va? ¿Per quín indret? Es inútil preguntarli. Va á vèurela de prop, vestida de pagesa, coronada de ginesta y englantinas, perfumada de violas y de l' olor resinosa dels pins. Va á vèurela allí hont s' escayga trobarla: rès més. ¡Per quelcom la gent ha dit que los artistas son boigs!
Un día, en Gellur, atiat per semblant dèria, se allunyá, s' allunyá á vuyt ò deu horas de la ciutat y á duas ò tres al menos de vila y de llogaret. Camina que caminarás, aná perdentse per boscos y garrigas, escalant costers, saltant barranchs. Era dalt d' un puig, quan insòlit soroll d' un tro fondo y ressonós l'aturá en sèch. Parí orella, esmolá la vista, y, allá lluny, al mitj d'una gran planura, vegé glopadas de fum, y sentí que d' allá venían espetèchs de fusellería y retrons de canonadas. Llavors, y com eixint d'un somni, recordá qu' uns altres
