boigs, carlins y republicans, anavan per aquests mons de Deu buscantse 'l cos y robantse la vida per un rosegó de pa, que 's menjarían després uns altres, ò per uns ideals (¡encara corre 'l mot!) que l' un per vell y corcat, l' altre per vert y dur, eran... ideals.
Horas se passá 'l pintor clavat en aquell llòch, assistint de molt lluny al espectacle d' un combat, contemplant ab interès las grisors d' aquellas fumaradas de pólvora que, ab prou recansa seva, més s' allunyavan que venían. L' home s' hi va asseure y tot, pera pèndren una nota. Aquells aixalabrats, á quins ni may ovirar pogué, per lo vist s' escometían sempre més enllá, fins que ni 'l retró del canó 's sentí, ni 's vegeren novas fumeras.
Lo sol, mentrestant, havía seguit impertèrrit son camí, indiferent á totas aquellas escomesas y esclats de canó, com senyor d' imperis molt més grans que aquest hont las formigas donan batallas. Y llampant y satisfet, com cada día, devallá molt tranquil á l'altra banda de l'alta y escarpada carena. Esplèndida grupada de blanchs cavallers, qu' arreu s' armaren de corassas d' or y més tart se vestiren de grana, lo seguiren, estimbant en diabòlicas contorsions las cavalgaduras per la baixada.
Era l'hora. En Gellur carregá la paleta. Sa estimada s' aixecava de la randa lluminosa de pins que fistonejan la carena, roja de dol, tota plorosa. Los boscos se tenyían de negre, de viola fosch la montanya, una campana senglotava allá lluny pe'l finestral d' un campaneret románich, xato, pedregós y
