rònech com l' ermita que tenía á sos peus. A l' esquerra, més cap ensá, una casa aixafada y solitaria arrebossava en l'ombra invasora son color prou colrat del sol. L' arbreda cabussava de sòn, las plantas s' esllanguían, no feya un alè d' ayre, no piulava un aucell. Unicas remors: lo senglot intermitent de la campana y 'ls lladruchs d'un gos també llunyá. En Gellur s' afanyava á pintar, avaro de temps y de claror. ¡Ah, quín quadro! Ja tenía lo títol: Lo seny del lladre. Lo cor li glatí desaforat mentres durá l' aparició de sa aymada; però aquesta esgroguehía, anava agonisant; los ulls d' en Gellur vessaren llágrimas. Per fi, l'ombra s' atapahí, l'enamorada havía desaparegut, tot s' enfosquía.
En Gellur pensá en buscar hostatge. Extengué la vista, y ab lo sarró á coll y la llafiscosa tauleta als dits, feu vía cap aquella casa feixuga y solitaria que veya allá lluny.
Al arribarhi, ja negra nit, la porta, una porta resseca y teyosa, rosegada y baixa, tot y essent de arch rodó, estava barrada. Sense ni una mala anella pera trucar, picá ab los peus. Lladrá un gos, algú, que duya 'l cap cobert de blanch, obrí tres dits la finestra y mirá á baix, mentres lo pintor observava 'ls voltants de la casa, qu' eran un erm. Als dos minuts, una vella, que duya un llum de ganxo, obrí. En Gellur demaná hostatge y sopar per aquella nit, mostrá diners pera pagar bé, y se li obrí
