banchs ennegrits, llòch hont posar la tauleta, l' embrió de son quadro. Acabada la cassera, 'l gos prengué postura de lleó vigilant, al peu d' una porta clavatejada, y allí 's quedá fent, de tant en tant, algun udol y estornut y espolsant la terra á cops de cúa, com si més enllá ensumés la presencia de algú molt estimat. En Gellur ni veya 'l ca. Capficat per son treball, seguía escorcollant tots los recons, quan, darrera l' escó, topá de sobte ab l' inesperada presencia d' un personatje misteriós: un home que, inmòvil y encauhat en l' ombra, seya damunt d'una manta mal plegada á terra, los colzes clavats als genolls, la barbuda cara enterrada entre sas mans nuosas y 'l plèch de la barretina. Això no obstant, lo pintor li vegé relluhir un moment lo blanch dels ulls ab un ayre de malhumorat que 'l deixá pensívol. Però l'home no badé boca, ni 'l pintor tampoch. Per fi, la volguda tauleta aná á parar dalt del tinell, entre tapissos y cassolas.
En Gellur s' assegué tot malmirós, devant del fòch, á la banda oposada al escó, lluny de la xardor, innecessaria en aquella nit de maig, lluny de gats y gossos, y, sobre tot, d' aquell home aclofat, que, pera ferse més sospitós, ni respirava. Per més que no volía, y contra son natural serè y un bon xich abandonat, comensava á posarse inquiet. ¿què significava allò? ¿Quí sería aquell home? ¿Ahont hauría anat á raure? Y tot era observar y tot trobar senyals misteriosas d'un perill segur. Mirava á la dòna, que llavors trastejava allá á l'aygüera, á la tenebrosa claror del llum de ganxo: era una vella
