—Quan sía servit...—
En Gellur passá á dins del banch, y, llambregant altre cop al recó del home, comensá á sopar.
—No li he parlat de sopas,—feu l' hostalera ab las mans al costat,—perquè potser no li agradarían las nostras; mes, si vol, li daré orella de porch ab cols, qu' avuy n' hem menjat, y li faré una truyta ab butifarra.
—Tant se val: lo que vos volguèu.—
Lo que desitjava 'l pintor era acabar, anársen al llit, entregar al oblit tota aquella escena que 'l tenía nerviós.
—Escoltèu,—s' atreví no obstant á preguntar.—¿Què son aquests cops tant fondos que sento?
—¿Quíns?
—Dòna, aquest ¡pum!... ¡pum!... ¡pum!... ¿Sentiu?
—¡Ay, santa bona María! Això es lo ruch.
—¡Ca!—exclamé entre dents lo pintor, bellugant lo cap.
Y la dòna girá cúa á trafiquejar per un armariet negre com la sutja, hont tenía la butifarra. Ne tragué també la paella, y agenollada al peu del fòch fregí la truyta. Fumada y dura la depositá en un plat de fòch damunt la taula, y, després de gratarse un xich lo cap, se 'n barbussá la vella aquesta pregunta:
—¿Que ve de gayre lluny, senyors?
—¡Pse!
—¿Que potser s' ha trobat ab aquell fòch?
—Nó, nó.
