—¡Ja hi há hagut un bell terrabastall avuy! Per, aquí retronavan las canonadas que boy esferehía... No sé, no sé en que parará això.
—¿Què? ¿La guerra?—feu lo pintor, per dir alguna cosa.—Dòna, hem de guanyar.
—¡Oh! ¿Quí?
—¿Còm quí?
—¿Quíns son los de vostè?—
Lo pintor no s' hi pensá gens:
—Los vostres.—
La vella 'l mirá ab traydoría, que volía dir: «¡Ganso, ja 't conèch.» Y li mudá 'l plat.
Torná á regnar embarassós silenci, sols trencat per algun udol y estornut del gos.
—Bé, mestresa: ¿que 'm dirèu hont dormo?— preguntá 'l pintor, apenas acabá aquella pitansa mal cuyta y pitjor assaborida.
—Prou, mi senyor.—
Y despenjá y mocá á pinyachs lo llum de ganxo, mentres en Gellur recobrava la seva tauleta y pegava nova llambregada, plena de recels, al recó del home amagat, que seguía tan inmòvil è invisible.
La dòna obrí la porta, que guardava 'l gos. Aquest l' atravessá corrents, y lladrant de goig pujá l'escala, qu embocaren: una escaleta de fusta, encaixonada entre duas parets. Al desembocar á dalt, en Gellur tingué un sust. Un altre home, un minyonás ab una boyna blanca, 's desprengué de la foscor, saludá ab lo cap y, sens dir un mot, baixá corrents l' escala seguit del ca. En Gellur no gosá ni preguntar qui era aquell desconegut disfressat de carlí.
