por lo corprenían. Dos hòmens misteriosos; aquells cops fondos que no paravan y que no podían ésser del burro, nó; la casa, la més solitaria y miserable que pot trobarse. De segur que, quan menos, li robavan fins la camisa. ¡Y si eran carlins! ¿No 'l podían seqüestrar? ¡No podía venir tropa, resistirse y armarse un tiberi perillosíssim! A tot això mil remors de fòra y de dins trencavan contínuament sas meditacions ab la forsa fantástica que 'ls hi dava la fosquedat y l'exageració ab que retrucavan sobre sos nervis excitats per la por.
A cada moment sentía passos cautelosos per la escala, veus contingudas, xius-xius escapats; per sos ulls llampegavan clarors indecisas que llepavan las escletxas. S' incorporava, escoltava bé, guaytava ben fit... Unas voltas rés, d' altras... ¡uy-uy! lo panteix reprimit d' algú ja á dos pams d' ell! Una taca negra, molt més negra que la fosca, atansantse pòch á pòch, gegantina y dreturera, més grandiosa á imponent á cada pas. En Gellur s' asseya ab sobressalt, tot esferehit, los ulls fòra del cap, la má aferrada al revòlver, la veu glassada á la nou del coll.
¡Ah, quínas ansias! ¡Y tot per rès! La rahó reprenía sos furs, l' ull s' ofegava en un mar de tinta igualment negre, l' orella distingía ab claretat los sorolls més naturals y explicables. En Gellur tornava á ajaures, se reya de sí mateix, recordava altres allotjaments semblants si no pitjors, deixava 'l revòlver y 's condormía tranquilament, sens perjudici de passar una nova críssis als tres segons y de
