recobrar la serenitat y 'l sòn trencat dos minuts després.
Horas, anys, sigles... no sab lo que passá aixís. Si en la mort se somnía, això fora l' infern.
Però arribá un moment en que l'angoixa fou fundada. Passos, no per retinguts imaginaris, sinó ben reals y feixuchs y, no d' una, sinó de varias personas, cruixiren per l'escala. Una llum tremolosa y malcarada traslluhí per las escletxas; per las mateixas xiularen lleus xius-xius. Las passas venían atansantse, la llum s' abrillantava, lo ceceig se feya més y més perceptible. Lo pintor, mitj cos ja en fòra del llit, seguía espiant aquells moviments, persuadintse cada cop més de que 'ls malfactors venían cap aquell quarto. Los raigs de llum, abans tangents, traspassavan ja com espasas las aclivelladas posts de la porta, serpentejavan per l' enrajolat. La porta comensá á cruixir; en son badall se dibuixá la corpòrea presencia d'una persona: arreu hi lluhí l' esgroguehit flam de llum, després hi aparegueren las puntas d' uns dits monstruosos. Erissat de cabells, lo revòlver en una má, l' altra crispada á la bossa, en Gellur seguía, espalmat, aquella maniobra, ab un peu ja á terra.
La balda tremolá; una estrebada de fil l' obrí; la cadira relliscá mitj pam; pe 'l badall de la porta avansá un brás nervut á enretirarla cuydadosament. En Gellur ni respirava. Ira y esglay lo tenían clavat allí ab lo revòlver apuntant. Llavors la porta cedí. La vella passá devant ab lo llum, aquell barbut darrera, ab un ganivetás á la má.
