de la mort d' en Tallada, sostenint lo missatjer que la columna del coronel Otal havía sorprès y batut á las faccions reunidas d'en Vallès, Tallada y Camats, obtenint una victoria tant més grossa en quant havía costat la vida al famós tortosí. Bona part dels oyents ho posava en quarentena. L' Otal, de tant prudent, s' havía guanyat quasi concepte de poruch, y no 's podía compendre qu' ell s' hagués aventurat á fer sorpresas; ni tampoch que s' hagués deixat sorpendre un elet com en Tallada.
La nostra taula bullía, entregada al fort de la discussió, quan se 'ns presentá, brut de pols y trempat com sempre, l' alfèrez Chacón, jovenet de vint anys, petitó, nervut, de cara colrada pe'l sol, quasi sense pèl de barba, ayrós en lo caminar, sens gota d' altanería y, per lo contrari, tan modós y tractable que tots lo volíam y estimavam.
—¡Té,—saltá un—aquí vé en Chacón, l' edecan de l' Otal! Ell nos dirá còm ha succehit.
—¿Què?—preguntá en Chacón.—¿La mort d' en Tallada?
—Sí—responguérem tots.
—Ab molt gust... ¡Mosso: cafè!—
Li ferem lloch, s' acostá una cadira, y desfentse lo mocador que duya al coll, espolsantse 'l capot y llensant á un divan lo ros, s'assegué ficantse l'espasa entre las camas. Llavors, tot treyentse los negrosos guants de gamusa comensá.
—Ha sigut un cas bonich, un fet caballeresch, digne de l' etat mitjana. Escoltèu.—
Tots nos estrenyérem, trobant llarch lo curt mo-
