conseguirlo. Lo fòch anava creixent, en Moreno havía guanyat ja una colzada desde la qual se dominava una vall com una cassola, las vessants plenas de carlins escalant las timbas pera pendre 'ls punts, y allá, al fons, al peu d' un poblet ò petit caseriu, una massa negra, clapada per tres ò quatre boynas blancas, las dels capitossos, sens dubte. Al aparèixer mon amich dins de l'afrau, s' aixecá un terrabastall de crits y tiros. En aquell moment arribí á conseguirlo, però ell ni refrená 'l cavall.
«¿Còm?—exclamá al sentir l' ordre,—¡que 's pari qui tinga por!»
Y sens dir rès més, avansá galopant, los ulls com unas brasas, senyalantme ab l' espasa lo grupo dels cabecillas. Ni temps me deixá per reflectir. Atret per una forsa magnètica, vaig seguir á son costat, galopant del mateix modo. Mentres tant, las guerrilas d' un y altre cantó tiravan contra nosaltres com cassadors sobre 'l singlar qu' avansa rabent. De sobte y quant ja estávam prop dels cabecillas, un tòch del trompeta d' ordres maná parar lo fòch. Las serras callaren: ni un pistó, ni un crit. Y en mitj d' un silenci imponent, seguirem galopant en Moreno ab sos dotze hòmens y jo. Los carlins de dalt y de abaix no apartavan los ulls del núvol de pols que mos embolicava. Crèch que tothom estaría extranyat y confós devant de lo que succehía. Ni uns ni altres havíam aixecat bandera blanca, nostra actitut, sabre en má, no era pas de fugida, ni d' entrega, sinó d' atach. ¿Per què, donchs, parava 'l fòch? Vaig girar lo cap en rera: ni per l' entrada del camí, ni per en llòch guaytava ningú dels nostres.—
