—Bé, ¿però còm? ¿què vas fer?
—¡Ah! molt senzill. L' instint de conservació 'ns dispersá als tres sobrevivents. Ja pots pensarho, vam escapar á campi qui puga, en mitj d' una cridoria inmensa d' insults y amenassas y de un fòch granejat que ja, ja!
—Bé, però ¿y 'ls altres? ¿La columna?
—La columna va entrar després, va empaytar als carlins, los desallotjá d' allí y, á la tarde, vaig trobarla. Ja estava tot llest.
—¿Fins á la tardes? ¿Còm diantre?
—Home, molt senzill: perque, al fugir, jo no podía recular. ¡Oh! y ara vé lo més bo; ja ho veurèu. Fugint, fugint, encalso un caminet abrigat d' arbres. Jo que dich: «¿per aquí?» M' hi fico, y quan més content anava perque no sentía tantas balas xiular... ¡badabúm! me despenyan un gran còdol demunt las ancas del cavall. Cayèm ell y jo, ell ab una pota trencada, y no 'm quedá més remey que fugir á peu defensantme á cops de revòlver. Per fi, camps á través, vaig arribar al peu d' una font d' hont ja ni se sentía 'l fòch. Llavors me passá lo més salat: noto una certa fredor aquí, á la cama dreta, miro... y portava 'l pantalón tan esqueixat qu' ensenyava las carns.«¿Còm me presento aixís? pensava jo?» Y 'm tornava tot roig, quan ¡quína sòrt! me vaig recordar qu' en lo maletí duya un altre pantalón de repuesto.—
Y notant que 'l narrador callava com si ho hagués dit tot, en contra de lo que creyan encara sos oyents, desitjosos d' apurar fins la derrera paraula, oposá un:
—Bé, però... ¿còm vas recobrarlo 'l pantalón?
