sinyol. Sempre lo mateix, ja se sab, però sempre ab igual calor, candor y fè:
—¡Oh! ¿què? ¿ara?... ¡Ara no hi ha valents, perque no hi há amor á la ciutat! ¿Han vingut ab prencipis y drets y quefas y bestiesas y qu' han de fer? De lo que 'ls ulls no veuhen lo cor no 'n dol. ¿Qué vol dir prencipis, prencipis?... L' amor patri, l'amor á la casa, al llòch hont naixem y hont vivim, lo que 'ns aguanta y manté, lo que veyem y palpem; heus aquí l' única política que jo entench y qu' enteníam tots alashoras... ¡Quefas! ¡quefas!... uns quefas que viuhen á Madrid, que no parlan com tu y jo, que ni sabs còm pensan y que no volen sinó viure ab l'esquena dreta á costas de la teva. ¿Y quína obediencia, y quín apreci, ni quína confiansa voleu que hi haja aixís?... Ja l' aguantaríau ara un siti de dos mesos; ja 'n feríau ara de sortidas fòra 'l portal pera sorprendre á las tropas del general y donálshi un fart de llenya. Veyèu per què m' hi vaig ficar jo: bé prou ho sabèu; perque jo sabía qui era en Degollada, qu' era un galant subjecte; perque sabía què volíam y ahont anavam; perque, ab una paraula, jo no podía sentir, sense arborarme, las amenasas del general Sanz, ni veure ab bons ulls la mala acció d' en Prim, ni estarme plegat de brassos quan bombardejavan Barcelona... ¡Però ara! ¡cá! Vès què se li en dona á n' aquell que passa pe'l carrer, del feyo que fassin al alcalde de la ciutat, ni de las bombas que 'ns tiri Montjuhich, si gayre bé á Barcelona muntan més los forasters que 'ls barcelonins. ¡Ara, ara! ¡Sí quan sento certas cosas m' hi faría á bofetadas!—
