En lo corredor de baix vegí una cadira buyda, port de salvació que vaig empendre ab tot lo delit d' un náufrach extenuat de fadiga.
—Grat sía á Deu, aquí estaré bé, contemplant aquesta maror, aquestas anadas de gent que m' han dut en l' ayre y m' han fet descubrir més estrellas que no ha vist cap astrònom, grat sía á Deu... ¡ah! y que bé s' está aquí... que vagin passant las onadas, que bramuli 'l mar...
Totduna m' adono de la víctima que seya á ma dreta. Era una pobra xicota més aburrida y cansada que jo y qu' havía tingut lo trist capritxo de presentarse vestida com la Traviata, com Marguerite Gautier en los derrers moments de sa vida. Lo vèurela sòls ja dava pena: alta, afilada, ab los brassos feblement cayguts y l' esguart melancòlich, embolicat son còs ab una bata blava, desfets sos cabells demunt de sas flacas espatllas y cubert lo rostre ab un tros de tafetá blanch, pareixía escapada de la fossa pera recordarnos la dura lley de la mort entre la disbáuixa.
—¡Quína humorada!—vaig exclamar á mitja veu tot mirántmela gayre bé ab despreci.
—¡Quína humorada!—repetí ella ab tristesa.— ¡Tots lo mateix! ¡Prou ho sé que no 'm comprenen, qu' en temps de bufos y sarsuelas insustancials, ni l' ánima, ni 'l dolor poden esser compresos!—
Y digué això ab un tò feble com lo suspir trencat de qui 's desmaya.
T' ho confesso, no vareig riure; ans al contrari, tot lo fòch del romanticisme que las novelas havían
