encès un jorn en mon cor y que jo guardava ben colgadet, se m' inflamá de sobte, y, pressentint que Deu m' enviava l'ideal que tant y tant havía cercat, esclatí dihent tot febrosench:
—Donchs, t' erras, máscara, t' erras de mitj á mitj. Jo 'm condolch ab tu d' aquesta degradació del sentiment y del sentit moral. Jo estimo tot lo qu' es sentir, tant la contemplació d' un monument arquitectònich, com la representació d' una trajedia; jo estimo 'l sentiment y estimo l' art com las més dolsas manifestacions de la bondat divina. Tens de saber qu' he esqueixat moltas dotzenas de guants aplaudint lo drama que tu vols recordarnos... y á la Pasquali á qui he rendit una adoració consemblant al amor platònich... ¡Ah! ¡t' erras de mitj á mit! Si, essent capassa de compendre lo que val un suspir y d' apreciar una llágrima, jo t' estimaré com ningú podrá estimarte.—
Al oure això aquella dòna s' arrencá violentment la careta, tremolosa y ab desvari, m' agafa la má y exclamá mirantme de fit á fit:
—Tu ets ma predestinació, lo primer home que m' ha comprès...¿Tu creus en lo inmaterial, en lo purament abstracte, tu compréns l'esperit y sabs que val mil voltas més que la miserable presó que l' estotxa, no es veritat? Tu, si estimas lo còs es sols com estimas lo paper d' una lletra amorosa, no més que com paper, no es veritat?...—
Jo anava afirmant ab moviments de cap y ab estretas de má.
—¡Ah! gracias, ¡Deu meu, gracias! ¡Ja l'he trobat!—
