Encara estich aturdit, no sabía lo que 'm passava, no podía esbrinar si allò era un somni de poeta ò bé un fet real y positiu.
Los ulls de la Delfina—tal era 'l nòm d' aquella dona extraordinaria—s' encenían al compás de sas paraulas y penetravan fins al fons de la meva ánima causantme una impressió may sentida. Sos labis y rostre animats pe 'l calor prenían un tò de delicat setí que 'ls embellía en gran manera.
—Desde aquest moment,—continuá, més febrosa encara—desde aquest moment, seré sempre teva, no 't deixaré un sol instant: ab tu, sempre ab tu... fins que Deu disposi de nostras vidas.
...Te sorprèn mon llenguatje, perque t' es nou: no l' has sentit de cap més dona... ¡Y com ohirlo de las que sols han sentit la veu de la materia y tenen empedrehidas las fibras del cor y no han escoltat altra música que tant las hi agradi com lo sò de las monedas!... Jo he viscut en lo món de lo ideal, jo he respirat ab dalit l' atmòsfera del sentiment y he aburrit sempre la vida gelada y sensual de nostre temps. Dante, Tasso, Silvio Pellico, Lamartine, Chateaubriand, Rousseau, Goethe, Musset, Hugo, Dumas, Sue, Byron, Espronceda, Pastor Díaz y d' altres no menys il·lustres han estat los meus mestres, los meus amichs. Ells m' han ensenyat á estimar, d' ells he après á sentir y á compendre la distancia que hi há de lo mesquí, ordinari y vulgar á lo bò, á lo sublim... ¿Los coneixes?
—Sí, conech las sevas obras.
—¡Ah! bé: en havent llegit las obras, conèixes las
