cidía jo, ella ho hauría de fer, mes ¿y què resoldría ella? No essent, com no ho semblava, una qualsevol y vivint per lo tant ab pares, germans, familia, ò al menys ab algú que la guardés, se n' havía d' anar á casa seva. Y llavors ¿còm hi entrava jo, còm sería rebut?
En quant al problema de sa presencia en lo ball tan sola, no se 'm ocorregué per gran sòrt volèrmel resoldre ni valdament plantejármel. Prou que 'n tenía ab lo del pervindre pera pensar en los del passat, prou que 'n tenía ab lo de còm y quí desfaría tot aquell embull que jo no sabía desfer.
Ab tot aquest mare-magnum de confusions al cap y sense dir una paraula, arribárem al porxo del Liceo.
—Son las quatre,—digué ella, alsant al cel los ulls, qu' un raig de lluna hermosejá donántloshi una expressió inimitable de tendresa.—¡Quína nit! Lo cel nos convida á dedicarla al sentiment... Prenem un cotxe y deixem la ciutat... ¡A fòra! ¡A fòra!—-
—¡Sí,—li vas respondre—anèmnosen á fòra, á fóra!—
Un cotxe nos deixá á Sarriá, al peu del Desert.
La lluna que lluhía solitaria al mitj del firmament, espargía sa esblancahida llum per la mar, la extensa plana, lo caseríu de la ciutat comtal y la serra, al peu de la qual nosaltres nos trobavam. No
