feya un alè d' ayre, ni 's movía una fulla, ni s' ohía un aucell; sols trencava aquell imponent silenci lo feble cruixit de l' arena que nostre cotxe esgrunava al allunyarse.
Allí, al peu de la montanya que s' aixecava alterosa devant nostre, perduts á voltas en l' ombra d' un arbre de tan atapahit fullatje que la llum no podía atravessar, altras voltas lleugerament il·luminats per la lluna, la Delfina y jo contemplavam la magestat d' aquell panorama imponent sense dir un mot.
Mes, tu preguntarás ¿y ahont anavau, què fèyau allí sense 'l carruatje, per què l' havíau despatxat?
Anavam á satisfer una capritxada de la Delfina que sols podrían realisar duas imaginacions tan esbojarradas com las nostras, ò més ben dit, com la d' aquella; puig que jo no feya sinó seguir la voluntat de ma estimada.
—Fa molt de temps—me digué en lo cotxe—qu'afalago un desitj, y, si m' estimas, no t' oposarás á que 'l realisi. Després... vinga la mort. A l' altra costat d' aqueixa serra hi há un llòch per demés poètich; á son peu una caseta voltada de pins y alzinas. La casa té dos pisos, lo de baix habitat pe 'l guardiá. Podríam llogar lo de dalt, y dedicant los días á la mútua lectura, á la mútua comunicació de nostres pensaments, solcant ab la barqueta lo mansuet cristall del solitari llach, en una paraula, imitant la encisadora vida de la Julia y en Rafel de Lamartine, disfrutaríam del amor més pur, més gran y més sublim que en lo món hi haja.
