sol á fi de barquejar á l' esmortuhida llum de la fugitiva lluna.
Com que ma companya coneixía molt bé tots aquells indrets, no varem trigar pas dèu minuts en arribar á la caseta blanca.
L' altra ayguavés de la montanya y sas estribacions, confosas ab l' atapahida arbreda y la verdor del boscam, s' enmirallavan en lo cristall de l' aygua de la qu' eixían com petits illots fresquíssimas copas dels pins qu' arrelavan en lo fons. La lluna ponentina 's reflectía en la crespada flor de l' aygua en forma de rastres de diamants, ò bé 's bressava en lo fons verdós al compás de la barqueta. La llum incerta de l' auba ab los febles reflecses del astre de la nit que lluhían demunt del fullam, lleu y confosament, donava al quadro un tò de dolsa tristesa qu' encisava l' ánima.
La Delfina no volgué perdre un instant.
—¡A la barqueta, Eudalt, á la barqueta!—cridá ab entusiasme.—Lo lago de Julia y Rafel podía esser més gran; ¡més poètich nó!
—Delfina, Delfina—vaig dirli, al saltar á la barca,—tenme compassió, que ja 'l meu cor no pot aguantar més emocions.
—¡Ah, m' estimas, m' estimas, Eudalt! Ja só felissa.—
Y tot dihentme això, m' arrancá del cap lo sombrero, ab má tremolosa m' esbargí 'l cabell y estampantme un bes abrusador en lo front, caygué en basca á mos brassos.
—¡Delfina!—vaig cridar tot espantat,—¡Delfina, Delfina meva!—
