Per sòrt nostra era 'l guardiá, un bon home qu' ab son llenguatge senzill y bondadós va guanyarme prompte 'l cor.
—Ja veurá, déixim traure á la pobre senyoreta de la barca y endúrmenla á casa. ¿Vostè no dèu saber quí es aquesta senyoreta?
—Si que la conech...¿per què?
—¡Hum!... ¿Ja sab qu' es una boja qu' ahir s' escapá del manicomi de las Corts? A la tarde varen pujar á avisarme pera que la recullís si 's presentava per aquets vols, perque, segons vinch á entendre, sempre ha tingut la manía de viure per aquí y barquejar per l'estany, vaja pe 'l pantano, que 'n diuhen.
—Deu, ¿què sento? ¡una boja!
—Ah, vostè ho ignorava? Veu com jo no anava errat.—
Cert qu' algunas vegadas havía atravessat per ma pensa la sospita, mes mos entusiasmes me la feyan rebutjar com un pensament criminós.
—Pobre criatura, sense voler, jo he acabat de capgirarte 'l cervell y d' empènyet vers la mort! ¡Despèrtat, qu' aqueixa sòn m' esparvera!—
Y exclamantme aixís, foll de dolor, sacsejava y besava ensemps aquell cap exánim. Lo guardiá 'm mirava tot espalmat; sens dubte creya que jo era un altre boig.
La Delfina desclogué 'ls ulls, fendí sas mans en mos cabells, fixantme un esguart delirant, somrigué ab goig extrem y voltantme 'l coll ab los brassos caygué demunt de mon pit, erta com un cadavre.
